FANDOM


Índex

Interludi 1: La falàcia de l'Historiador Edit

Hi ha diversos tipus de mentides. Els acadèmics, al tenir poca fèina, acostumen a classificar coses que a la gen corrent no li interessen massa. La falàcia de l'Historiador ès un tipu de mentida força famosa al món acadèmic. Consisteix en fer judicis sobre actuacions de personatges històrics. Així doncs, si diem “Atridas no hauria d'haver comfiat en Cicklu” estem cometent aquesta falàcia. I ès que per nosaltres ès mol fàcil de dir que no s'havia de comfiar en Cicklu, però nosaltres sabem com va acabar la història, per tant decidir nosaltres què s'hauria d'haver fet i que no seria fer trampes.

I ès que, seguint la doctrina determinista de la fundació Curiana, tot acte tè unes conceqüències i unes causes (malgrat nosaltres no les poguem preveure), i si Atridas comfià en Cicklu fou per unes raons, i el fet que no hi comfiès (malgrat no fou rellevant en el transcurs de la guerra civíl zuriana) podria haver dut unes reaccions imprevisibles que, sens dubte, canviarien part del present. Suposant que la rebelió es poguès haver aturat de bon inici, quantes coses haurien canviat? Com seria Nèmant avui dia sense tota la filosofia que Zúrium aprenguè durant la guerra? Probablement molts de nosaltres no existiriem. Jo mateixa, per exemple, vaig ser concebuda durant aquella guerra en els laboratoris genètics de Mare sota la Llei de Clons per la Defensa de Zúrium (afortunadament Zúrium era un planeta pioner en aquells temes i els clons rebiem els mateixos drets que els ciutadants “normals”, fins que avui dia legalment ja no es registra la diferència). Ès per això que escric aquest capítol de la biografia d'Atridas sense que Atridas surti en cap moment. Crec necessari que se sàpiga tot allò que Atridas no sabia, per poder entendre millor les causes de la guerra. Tampoc parlarè d'on era Atridas en aquell moment, per facilitar la comprensió dirè que estava finalitzant els estudis en un altre planeta (enviant de tant en tant algun missatge per poder mantenir el ministeri d'economia), i que això serà degudament explicat en un capítol posterior del llibre.


A Zúrium hi havia un fort control intern per evitar que els ciutadants s'ataquessin entre ells. Per això el cornac designà que el ministeri d'interior s'encarreguès de rebre informes d'atacs interns i prenguès les mesures necessàries per controlar als traidors. En un principi nomès es destruïen les mines d'aquells que havien atacat prèviament a algú del planeta, no es feien atacs preventius a tots aquells havitants desconeguts com es feia en altres planetes com Búrium. Una d'aquelles anomenades “traidores” era Ashtarte. Als inicis del planeta, abans no hi haguès un poder firme, Ashtarte havia intentat fer-se un lloc sobresortint entre la resta. Això no fou ben vist entre els que van ser dirigents del planeta i la tenien considerada una membre permanent de la llista blanca, amb la llei del televot li destuiren la mina. Però Ashtarte no era una Zuriana normal. Tenia mès empempta i iniciativa que molts i, per venjar-se, atacà a tota la zona de Argó, deixant els seus havitants sense cap gur. A la mateixa època apareguè Cicklu. Ningú sabia d'on venia, ni que volia. Cicklu s'aprofità de les circumstàncies per crear el caos a Zúrium. Anà destruint, una a una, les mines dels consellers, començant per el cornac. Tambè aprofità la seva anonimitat, ja que al no saber de quin planeta provenia, els zurians no podien reclamar el trencament del pacte del consell blamantià i la justa venjança sobre el planeta agresor ( pacte del consell vlamantià: pacte firmat per la majoria de planetes de blàmant on es quedava prohivida la destrucció del televot dels consellers de cada planeta).

Sideri rere sideri, mandat rere mandat, el consell de Zúrium anava caient sense que ningú hi poguès fer res. Dantman estava a punt de ser cornac quan un desconegut (yayus) es fè amb el càrrec per falta de quorum per circumstància poc clara al consell. Per alguna altre extranya raó (que desprès comprendrem) Cicklu decideix deixar les armes i comença, juntament amb una igualment reformada Ashtarte, una sorprenent ascenció al poder. Poc desprès torna Atridas, sabent tot el que ha passat de segona mà (mitjançant OsSeGu, el seu germà) i disposat a tornar a lluitar per la esperada governació de Radó.


Extret de la primera biografia d'Atridas, escrita per Ignuas.