FANDOM


Índex

Capítol 20: L'Apocalipsi Edit

“Aadeai hauria pogut pertànyer al KAL”.

Llargs gnòmons havien passat des de que Demostenes robés Mavefi a la mina de Locke. Èlek era l'actual cornac de Cúrium63. I darrere hi havia una batalla, una cursa. El rastre s'havia perdut a Nagasawa11; sabien que Atridas havia recuperat Maceti d'allà, però no sabien res del que havia passat desprès. Ignuas, però, no es rendia, i buscava tot allò que pogués ser útil entre els apunts de la vida d'Atridas que duia escrivint des d'abans de que tot allò comencés, des d'abans de l'apocalipsi, des de...

Allò no podia haver estat de casualitat. Ignuas havia començat a escriure la vida d'Atridas per una raó: ell l'havia portat a fer-ho. Ignuas sabia mètodes per fer que una persona no pogués explicar una cosa. Mètodes per fer guardar secrets fins hi tot en contra de la voluntat pròpia. I si Atridas n'havia estat víctima? Tot quadrava: Atridas mai havia admès res de Mavefi, però poc a poc l'havia anat conduint cap allà. Sempre que es quedava encallada algú venia a explicar-li alguna cosa, sempre que... S'havia de ser molt subtil per esquivar aquest tipus de barreres. No, Atridas l'havia dut massa directament a Mavefi per tractar-se d'allò. Devia ser quelcom més subtil...

Atridas li havia ensenyat secrets per armar-se en contra de Mavefi. Però abans que això, Atridas li havia fet buscar entre la seva vida. Era allò, Ignuas n'estava segura: calia arribar fins al final: no calia buscar coses mentre investigava la vida d'Atridas: calia buscar entre la vida d'Atridas mateixa.

Què sabia? Sabia pràcticament tot fins a la destrucció de Nagasawa11. Què venia desprès? L'Apocalipsi, ja havia arribat a ell. Curiós, ja que quan havia començat a escriure tot allò, encara ningú no havia dit res sobre l'Apocalipsi. Aquesta casualitat la refermà més en la seva creença de que trobaria quelcom important.


Dir que ningú no havia dit res sobre l'Apocalipsi era una veritat a mitges. Tothom estava fart de la cituació que es vivia a Nèmant. L'Ens, per alguna extranya raó, es dedicava a castigar als habitants més veterans. Anava canviant les normes del joc de manera arbitrària de la manera que, aparentment, els hi podia treure més poder. Els hi treia poder, és clar, però l'Ens no semblava entendre que si posava desavantatges per a tothom, eren els més veterans els que se n'aprofitarien millor.

Així començà castigant la constància: el pas del temps és feu cada cop més estrany: les mines recollien gurs a les hores més imprevisibles; les defenses absorbien el manteniment necessari quan ningú semblava mirar, i els rellotges oficials de cada planeta canviaven quan els hi donava la gana: el pas dels gnòmons s'havia fet aleatori. Molts nemantiants es preguntaven quin sentit tenia mantenir una mesura del temps que no mesurava res. Poc a poc sortien mesures no oficials, el que abans era un gnòmon estàndard ara eren set hores. Però el mal estava fet: molts cornacs perdien la moral. Antigament sabien quan els hi calia complir el seu deure, i era reforçar-se els escuts cada pas de gnòmon, ja que uns escuts tan potents com els que necessita un cornac requereixen un manteniment incalculable i es deterioren espectacularment cada gnòmon. Ara els hi calia estar sempre pendents del canvi de gnòmon, ja que no sabien quan passaria, i això els obligava a desatendre altres deures personals.

L'Ens, però, no és quedà aquí. L'Ens castigà als més poderosos, als comerciants més rics. De cop, un gnòmon qualsevol, cap comerciant de cap troc acceptava curi. L'excusa que posaven era que l'Ens els havia dit que no reompliria els trocs que tinguessin un metall a més de 10 vegades la mitjana dels altres. Semblava que era un marge molt ampli, però llavors el curi estava desenes de milions per sobre els altres metalls. En un acte de fingida benevolència, i després de sentir vàries amenaces d'Atridas, l'Ens va convertir curi en altres metalls, igualant-ne les quantitats – tot i que en va deixar molt menys del que hi havia – però no tot era tan bonic. Poc va tardar Atridas en adonar-se de que un cop desigualats els metalls, no era tan fàcil igualar-los de nou, i a partir de llavors tingué un gran fre en la seva expansió: la força que tenien els seus rivals marcava el límit que tenia. Quin sentit tenia? Qualsevol que volgués ser més fort que la resta, li caldria ajudar a la resta a ser més forts! Fins hi tot a Atridas, que tan sols tenia que ajudar als seus aliats per superar el pas, li frustrava la situació.

Ja feia temps que es demanava un codi d'accés per permetre a cada habitant entrar a la seva pròpia mina – en teoria això servia per evitar mines automatitzades – i aquest codi d'accés l'enviava l'Ens o algun dels seus agents. Així que un dia l'Ens deixà de donar aquests codis il·limitadament, mantenint gent fora de la seva mina. En un comunicat extraoficial, que l'Aliança va aconseguir arrancar d'un dels seus ajudants, es declarava que l'Ens havia decretat aquesta mesura per evitar els “clons” - mines portades per una mateixa persona – quan anteriorment l'Ens havia afirmat que ja havia previst i acceptat la seva existència al crear Espai8: sabia que hi havia gen massa ambiciosa per les possibilitats que donava una sola mina, així que havia fet els ulls grossos durant centenars de sideris. I ara, de cop, havia decidit “limitar” l'ús d'aquests. El més curiós del cas era que ni l'Ens ni els seus ajudants feien distincions, era el mateix demanar el codi per entrar a 10 mines diferents, que demanar-lo 10 vegades per entrar a la pròpia mina: en ambdós casos acabaves sense poder accedir a la mina.*

Tot això, evidentment, no va passar de cop. Anava apareixent ara un canvi, ara un altre, i Ignuas recordava com era aquella època: l'espera impacient de com seria la següent de l'Ens, quina ala ens tallaria en la pròxima estocada. Fins hi tot Atridas, que se les havia manegat per continuar amb quasi tot el poder intacte després de cada cop, començava a estar fart de la situació. I si amb tot això no en tenien prou els canvis provocaven un nefast efecte secundari: n00bs.

N00b era la forma despectiva com s'anomenaven els nouvinguts, majoritàriament s'emprava per aquells que, tot i no saber de que anava la pel·lícula, actuaven com si fossin més poderosos que aquells que havien aconseguit més de 21 Ggurs de curi per al seu planeta. I quasi tots els que apareixien ho feien per provar de derrocar el poder, naixien enfrontats amb aquells que més els podien ajudar. I Ignuas tampoc els culpava: la situació adversa i centenars de sideris d'experiència feia que els cornacs prioritzessin per el planeta més que per interessos individuals. La poca quantitat d'habitants actius també hi col·laborava a favor, així era força estrany veure un planeta on els impostos no s'enduguessin cada gnòmon la meitat de gurs de totes les mines. Com que molts nouvinguts no sabien que els gurs anaven en benefici del planeta i es pensaven que anaven en benefici del cornac apareixien al forum amb un missatge de l'estil “El cornac es un lladre, uniu-vos a mi, el derrocarem i trauré tots els impostos i així el planeta podrà créixer lliurament”. Evidentment no tots els missatges eren tan elaborats, però igualment es guanyaven l'etiqueta de “escrit per un n00b” a l'instant.

Per això es proposà l'Apocalipsi. Ningú volia continuar aquella àrdua vida que no duia enlloc, on en comptes de recompensar-te per el teu esforç, continuïtat i fidelitat t'expulsaven per ser millor que els que venien sense saber. I ningú volia deixar el seu planeta, l'objecte de tot el seu esforç, a la deriva, en mans d'aquests n00bs. Així que és consensuà cremar absolutament tots els planetes, no deixar res de valor enrere. I poder marxar lliure.


Ignuas ho trobà. Atridas ja havia intentat desaparèixer una vegada, però tan bon punt marxà, valents nagasan00bs anaren a Cúrium16 a venjar nagasawa11, penjant-se medalles d'honor en el procés, així que Atridas hagué de tornar i arrancar-los com si fossin sangoneres. Quan hagué assegurat Cúrium16 Atridas veguè que tothom acabaria decidint com ell, així que començà a buscar informació sobre destrucció massiva de planetes. Evidentment, havia anat a buscar entre arxius del KAL. Entre les notes que deixà n'hi havia una que de seguida cridà l'atenció d'Ignuas: “Aadeai hauria pogut pertànyer al KAL”. El paper tenia quelcom diferent a la resta, no sabia exactament que era, però Ignuas no s'hi fixava. En comptes d'això Ignuas mirava atentament un gargot que hi havia dibuixat al costat de la paraula Aadeai. Però estava tatxat i ratllat, com si Atridas no s'hagués atrevit a acabar de dibuixar-lo. En canvi si que va reconèixer el símbol mèdic curià que hi havia dibuixat en una cantonada. Ignuas ho sospità, però no n'estigué segura fins que no ho parlà amb el seu germà Èlek.

“Aadeai deu ser... no, Aadeai és la cura. L'antivirus. És el que estem buscant i... em temo que només tu ho pots trobar.” Com? Ignuas és quedà parada, però poc a poc anà unint les peces. Ella era una Ghola. Tenia record genètics, en teoria pensava com les persones de les que havia estat clonades... “Ignuas, el KAL devia descobrir Mavefi, Maceti i tot aquest merder. És probable que pensessin que era una cosa que estava fora del seu control, una amenaça massa forta, així que és probable que fabriquessin una vacuna. Si aquesta vacuna és Aadeai, llavors no cal que busquem més. I de ben segur que devien amagar-la bé. No ens serveix cap amagatall que ja coneguem d'elles. No ens serveix buscar-les; ja que fa massa temps que han desaparegut. Evidentment no podem confiar a trobar nosaltres el remei a temps. Hem d'actuar ja. Ignuas, si tu amaguessis quelcom, on ho amagaries?”

Ignuas s'ho pensà. No valia un lloc qualsevol. Un amagatall itinerant era el que segurament haguessin fet servir, però al marxar ho devien haver deixat en algun lloc que segur que no desaparegués en la seva absència... “SM-30” “Com?” “Si, el simagur. És allà. Vaig a buscar Dagothenk, no penso anar sola, a saber quines trampes em puc trobar.” “D'acord. Jo també vinc.”


  • Per als lectors més atents, aquest és el punt on comença l'arc argumental de FaceDancer.

Edit: Canviat cert probablement polèmic paràgraf.